EVOLUCIÓ DE LA VIDA PAGESA: DELS GRANS CANVIS A LA MORT DEL MÓN RURAL TRADICIONAL. Bartomeu Pastor Sureda

 

PUBLICAT A FENT CARRERANY.  Abril de 2022.

La revista de Maria de la Salut.

No ens hauria agradat haver de veure com ha acabat el sector primari en els moments actuals. No és una qüestió de nostàlgia i de records, sinó de comprovar com l’agricultura i la ramaderia o han finit o estan donant les darreres coces per la nostra contrada. Aquella dita tan nostrada “no hi ha temps que no torn”, no sembla que hagi de passar en el retorn de la vida pagesa. Des de fa unes dècades hem passat de valorar les “terres bones” (=terres productives), a passar a un interès per les terres primes, pujols, garrigues i turons... sempre, això sí, que s’hi permeti bastir-hi un habitatge per especular. L’explotació agrària tradicional i familiar, amb un paisatge de conreus de policultius, ha passat a la memòria històrica. Abans el valor de la terra era productiu; ara, en canvi, el seu únic preu és constructiu. És per això que les nostres planures, de terres fondes, aptes per al conreu, de cada vegada tenen menys valor, per estar basades únicament i exclusivament en el valor de la producció del cereal. En canvi, les terres poc productives agrícolament posseeixen el valor afegit de la demanda constructiva.

 Per enllestir aquesta anàlisi de l’evolució de la vida pagesa hem dividit l’estudi en tres fases: 

1a Fase, 1900-1950/60. Molta mà d’obra humana i animal. Emigració exterior. Economia de subsistència.

2a Fase, 1950/60-2000. Mecanització. Emigració interior. Economia de mercat.

 3a Fase, 2000-Actualitat.

Uns pocs empresaris agraris i una agricultura controlada i subvencionada per la PAC. Immigració i municipi residencial. Un poble rural com el nostre en menys de cent anys ja ha comptat amb quatre edificis escolars, sense comptar el de ca ses Monges, tres edificis d’Ajuntament i dos centres sanitaris. Hem passat de ser un poble d’emigrants a un poble d’immigrants, i d’un poble pagès a un nucli dormitori i d’allotjament turístic. Aquí és quan ens podríem demanar si el nostre poble està preparat per aquests grans canvis. Però aquest estudi el deixarem per a un altre moment.

 

1a Fase. Economia de subsistència i de bescanvi (1900-1950/60)

 És el període de durada més llarg, en què l’activitat agrícola era distribuïda entre tots els membres de la família. Els pocs estalvis servien per comprar terra, bastir una casa i donar estudis als fills. Són anys d’accés a la terra per part de moltes famílies, a partir dels establiments de les possessions del terme. Les terres de conró milloraran (albellons, marjades, espedregar...) i les garrigues passaran a ser ocupades per sementers d’ametlles i figueres, amb tanques de paret i casetes de figueraler). El valor de la llenya era important i amb la treta del pinar de Roqueta, on una família, arribada de Bunyola, “els talladors”, s’encarregaria durant anys d’aquesta feina, quedant posteriorment alguns d’ells a viure al poble, on hi formaren família. Moltes d’aquestes terres passarien de pinar a rotes d’ametllers i figueres, consolidant un paisatge més productiu. Les feines familiars restaven ben definides: a) Els homes. Feines de llaurar, escampar fems, sembrar, batre... i si posseïen poca terra anaven a jornal per altri. Molts estaven llogats de missatges a les possessions. b) Les dones. Les feines de la casa (pastar, fer bugada, formatjar, cura de l’aviram i dels animals dels vells i dels nins). Eren anys de penúries i mancances. Es bescanviaven els ous per productes com arròs, sucre... A les cases hi havia amagatalls de blat , cafè..., per tal d’assegurar la subsistència en uns anys de control estatal de la producció. En els corrals no hi podia faltar el tabac de pota, el cafè mallorquí o el cascall, pel mal de queixal. El “cocover”, passava a recollir els ous i l’aviram. Fora de la casa la dona també sortia a fer jornals: entrecavar, segar, fer garbes, fer el sequer, collir hortalissa...

Deulosal. Maria de la Salut. Una escena diària: La taula per berenar, els descans dels cavalls  i la cisterna per treure aigua per beure. Es feia vida a l'exterior les hores de claror.

Les famílies que tenien pletes tancades, quan arribava el mes de març hi deixaven pasturar una “armada de bens”, per vendre’ls a finals de juny, acabat el menjar i abans de la calor. Aleshores els mercaders i carnissers els volien grossos. Si la barrina passava, els xotets passaven a mans del comprador.

Els millors animals de feina eren els muls somerins, encara que també els eguins, equins, ases i someres feien el seu treball. El mercader de la contrada i d’aquell temps era l’amo en Comes, de Petra. Com a bon mercader, venia, bescanviava i deixava animals per temporades, a prova. En aquells temps tot s’aprofitava. Els animals morts, bísties, vaques, porcs... s’escorxaven i s’adobaven les pells i del greix se’n feia sabó. L’encarregat de tot aquest procés era el Bubo, que seguia tot l’entramat en unes terres de Deulosal.

De la revista Fent Carrerany

 La mecanització era escassa. L’any 1938, en tot el terme, hi havia enregistrats 3 tractors (1 Fordson, de 10/20 cavalls, i 2 Cletrach, de 10/20 cavalls). Les rodes eren de ferro. També hi ha comptabilitzades 60 sembradores de bístia. Encara no hi ha constància d’arades amb rodes, ni d’arades “polisurcos” (AMMS, 32). La dècada de 1940 l’arada giratòria (arada amb rodes i de pala) i els esterrossadors amb pues metàl·liques, guanyaran terreny, encara que seguirà en ús, a les terres poc profundes i amb fiters, l’arada prima.

Per llaurar s’és menester

reia, dental i cameta,

joc d’orelles, destraleta,

 sa telera i reteler,

 mantí, espigó, aixanguer

i llongues pels muls regir,

morrals, ulleres, coixí,

jou, camelles i collades,

un rastell amb corretjades

 i juntures per junyir.

(Desconeixem l’autor)

Aquesta dita va dedicada als nostres avantpassats que tantes hores dedicaren a l’arada i que tant es barallaren amb els fiters de les pletes i rotes. Les messes d’estiu duraven tres mesos (segar i batre) i dos mesos (plegar ametlles, figues... i fer guaret). Les messes de batre eren les més familiars. També hi parti-cipaven els nins, que s’ocupaven de pasturar els porcs, vaques, cabres, ovelles mentre els grans ereraven (porgaven) i omplien els llençols de palla. Fins que no s’havia espigolat no podien entrar els animals a pasturar. El signe de prohibició era una carandina de pedres. Tothom ho respectava.

 Durant la tardor i l’hivern un estol de dones anaven a collir oliva a la Serra de Tramuntana (anar a muntanya). Es tractava de moviments temporals. Algunes activitats urbanes exclusives de la dona fora del poble eren les criades i les dides. També hi havia feines dins el poble, ocupades per la dona, relacionades amb la pagesia: adroguera, casinera, botiguera, cosidora, carnissera, lletera, bodeguera... Els ferrers i fusters feien els estris dels camp: carros, arades, esterrossadors, bigues de batre... També tenien molta feina de ferrar bísties, amb aquella olor tan característica.

La dècada 1950 són anys d’emigracions interiors, sobretot envers Palma. La construcció de la central de Gesa a Alcúdia i la guixeria de son Caliu, també ocuparen molts de mariandos, que es desplaçaven diàriament amb camions.

 Les mines de lignits de Sineu van ser un altre indret de feina important.

El poble, entre 1950 i 1960 va perdre molta població, passant de 2.444 habitants (1950) a 2.082 habitants (any 1960). El sector Primari reduí la mà d’obra. Població activa 1950 (823 homes i 861 dones) Població activa 1970 (645 homes i 626 dones) Aquest moment coincideix amb l’arribada de la mecanització del camp (tractors, segadores, batedores, embaladores... A la dècada de 1950 arriben les primeres batedores: Una Ajuria (Sindicat de Maria), Osca (bastida a Sencelles), Batlle...

La monotonia diària només era interrompuda per les crides del saig, les vendes ambulants de la peixatera, la venda de roba dins bolics de les catalanes, el cordador d’olles, l’esmolador, o els gitanos quan aixecaven el campament dins son Roig, prop de sa Font.

La monotonia setmanal només era alterada per l’ofici solemne dels diumenges, la “cocovetera”, el rellotger, el passeig i el cinema. En aquest indret, a part de cinema, també s’hi celebraven festes de combregar i de noces. A poc a poc la vida social començava a separar-se de l’Església. Per les festes de la Mare de Déu arribaven els primers gelats i les berbenes amb la recent inaugurada Plaça de Baix o del Pou. El tassonet d’aigua amb neu havia restat en la memòria dels més majors:

Ai, ja ve la Mare de Déu

i noltros volem ballar

i també volem menjar

 un tassonet d’aigua amb neu.

Amb les primeres geleres arriben els “cubitos” i els refrescos, encara que a la majoria de cases el paner, amb les begudes, melons i síndries, seguia en remull dins la cisterna.

2a Fase. 1950/60-2000. Mecanització, emigració i economia agrària de mercat

A partir d’aquests anys comença una diversificació de la feina, tant dels homes com de les dones. Les dones, a més de les feines de fora vila cerquen altres activitats que poden fer a ca seva: cosir i brodar per encàrrec, el treball del telers, la venda d’hortalisses als mercats locals... En canvi els homes, van alternant les feines del camp amb la de picapedrer. Seran uns anys molt bons per al sector primari. Les granges de pollastres i porcs s’estenen per fora vila i dins del casc urbà.

 Alguns horts es dedicaran al ramat vacu, com a complement de l’hortalissa. Són anys immillorables per als hortolans. Els mercats de les ”Avenides”, Pere Garau i l’obertura de “MercaPalma”, a més dels mercats locals: Alaró, Santa Maria, Inca... convertiren molts de pagesos de Maria en autèntics productors: melons, alls, verdura de tota classe... Les dècades de 1960, 70 i 80 feren que molts de pagesos adquirissin mitjans de desplaçament propis, que els permeteren més autonomia i més cabuda de producció.

 Són anys d’inversions en sistemes de regadiu i altres millores en els horts de Banderola, son Rabassa, Rafal Nou, Deulosal, es Rafal, es Pujol... Les granges de porcs d’engreix i pollastres, a base de pinsos, també funcionaren. Eren activitats compartides entre homes i dones. També són els anys de l’eufòria per sembrar alls forasters, melons i tomàtigues de ramellet, a la seca.

 A la possessió de Montblanc s’havia passat de l’explotació d’horts en sistema de lloguers o a mitges, a producció de llet i ja en la dècada de 1970 a l’explotació d’un extens pomeral al sementer del Camp d’en Fiol.

Els moviments pendulars de la collida oliva havien finit, encara que quedava un moviment pendular per anar a collir pomes a Orient (son Vidal, Comasema...).

En la darrera dècada de finals de segle XX, amb la disminució de la rendibilitat, l’envelliment dels pagesos i sense un recanvi generacional, tota aquesta infraestructura hortícola de les dècades de 1960/70, trenta anys més tard es donaria per finada.

3a Fase. 1990/2000-Actualitat. Uns pocs empresaris agrícoles.

 Reduïdes empreses agràries administren i treballen les terres, no arbrades, del terme. Els cultius predominants són els cereals, favó i ciurons. Es tracta d’una agricultura subvencionada i supervisada per la PAC i on les grans màquines, amb una minsa mà d’obra, treballen entre 1.500 i 2.000 hectàrees de les terres despullades de vegetació.

Amb l’entrada a la UE (any 1986) i a la PAC (any 1990), els sistemes d’explotació han donat un nou rumb.

A més, amb la jubilació de la darrera generació de pagesos tradicionals, l’escassa rendibilitat dels conreus i la manca de relleu generacional han modificat el paisatge agrari. La mecanització i deshumanització del paisatge rural són prou evidents. Només han restat en mans dels antics propietaris les terres arbrades, les noves plantacions d’oliveres i els terrenys difícils de mecanitzar.

Les granges, de porcs i pollastres, ja són història, restant algunes construccions, encara que en alguns casos han canviat d’ús. Els porcs matancers han deixat de grunyir.

Els alls, els melons a la seca i les tomàtigues de ramellet també han desaparegut. L’ofici d’hortolà no ha trobat relleu generacional. Ja es comença a deixar de sentir els picarols de les ovelles i el cant dels pollastres autèntics.

El fora vila s’està transformant en un sector de serveis, de lloguer turístic i d’esbarjo. Els camins per on transitaven els pagesos ara mateix són vies de passeig dels habitants d’un poble cada volta més urbanitzat, en el sentit de viure d’esquena al conró i a la terra. El casc urbà s’està convertint en una residència de nouvinguts que pensaven trobar-se amb un poble pagès tradicional. Uns lloguers i la compra d’habitatges més assequibles, respecte a altres indrets, estan modificant el creixement demogràfic.

Després d’aquest repàs econòmic i històric, podem afirmar que hem deixat de ser un poble pagès, en el sentit de diversificació productiva, i ens hem convertit en un nucli dormitori, de nadius i forans, que cada dia fan un moviment pendular al lloc de treball (Ciutat, vorera de mar i altres).

Per concloure, no és necessari apropar-se a Maria si es pretén trobar una manera de vida bucòlica i pagesa, perquè aquesta ja no la trobaran ni tornarà, no sabem si per bé o per mal i, a hores d’ara, el dia a dia d’aquest poble, tradicionalment pagès, ja no queda tan lluny respecte a una gran ciutat.